“És evident que hi ha un tracte de favor cap al Grup Godó”

Joan Manuel Tresserras és professor del departament de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tresserras és un analista de la història de la comunicació, de la Societat de la Informació, les indústries culturals i la comunicació de masses. A més a més, va ser Conseller de Cultura i de Mitjans de Comunicació entre els anys 2006-2010 durant el segon govern Tripartit. El professor Tresserras opina sobre el tracte que dispensa l’Administració catalana als mitjans públics i als privats i critica durament les polítiques de comunicació de Convergència i Unió.

Tresserras desgrana la situació actual dels mitjans de comunicació. || Anna Torres

Creu que amb l’actual situació del periodisme i dels grups de comunicació la societat rep informació veraç i rigorosa?
Doncs no, la veritat és que amb tot el canvi tecnològic i tota la disponibilitat de major nombre de fonts d’informació no han servit per millorar ni la qualitat de les fonts informatives, ni les rutines de comprovació d’aquestes fonts, i per tant, en general no hi ha un periodisme de qualitat. No vol dir que no hi hagi casos puntuals de molt bon periodisme, però el cert és que el sistema periodístic, el model del negoci periodístic està en crisi greu. A més a més les empreses pressionen, no tant per aconseguir la qualitat a la seva informació, sinó més aviat pendents només del compte de resultats, és a dir, redueixen la informació a simple mercaderia. Crec que perjudica molt greument el periodisme i en època de crisi és el que encara converteix el treball periodístic en una mena d’aventura. Laa veritat és que la gent treballa en condicions molt precàries.

Els oligopolis d’aquests grups suposen un perill per a la democràcia?
Tradicionalment, a finals del segle XIX el negoci de la informació i la comunicació havia estat en mans, sobretot per part de la premsa escrita, d’alguns empresaris amb nom i cognom, d’algunes famílies. Per tant, se sabia qui era l’amo. A partir del procés de concentració, i sobretot a partir dels anys vuitanta, hi ha un procés de centralització per part d’alguns mitjans, particularment importants i això el que determina és que cada vegada és menys evident qui és l’amo d’un mitjà de comunicació, perquè l’amo pot ser un fons d’inversió, un holding. Està configurant-se una mena de nou capitalisme sense rostre, fet a partir d’alguns grans grups empresarials tradicionals més el resultat de la privatització d’alguns antics oligopolis públics d’alguns estats europeus.

“Cada vegada és menys evident
qui és l’amo d’un mitjà de
comunicació”, diu Tresserras

Són grans companyies de telecomunicacions, companyies de gas, petrolieres, companyies d’aigua, etc., les que van entrant al negoci de la comunicació. De manera que, d’alguna forma, el capital dels negocis de comunicació no és un capital sectorial, sinó que simplement la comunicació és l’interès estratègic del gran capital sense rostre. Aquest utilitza els mitjans de comunicació per tal d’imposar els seus criteris, les seves pautes informatives, per a establir els filtres que li convenen i condicionar l’activitat política. Tinc la impressió que en la nostra època el sistema de comunicació és el gran instrument de recurs a través del qual el gran capital controla el sistema polític i li fa xantatge. Això és terrible, perquè això és un ús molt instrumental del periodisme quan al fons del periodisme hauria de servir també per tenir un gran marge de llibertat i una gran capacitat desvetlladora.

En una xerrada per a la IV Assamblea de Periodistes, va fer referència a la creació de cooperatives de professionals per tal de sortir de la crisi de la professió. En què consisteix exactament aquest model empresarial?
El que plantejava en aquella ponència són una sèrie de qüestions. Primera, el periodisme no està en crisi, és a dir, en una societat en què hi ha molta abundància d’informació i de fonts informatives, justament és possible fer bon periodisme.  L’abundància d’informació és una condició indispensable per al coneixement. La clau és la capacitat i la qualitat de processar, jerarquitzar i tractar aquesta informació. Com més complexa és la societat, més disponibles són els recursos informatius, més necessari és que hi hagi algú que ajudi a la gent a orientar-la, a fer una comprovació de fonts, a jerarquitzar aquesta informació, a tractar-la d’una forma que sigui entenedora. Per tant, el periodisme no està en crisi, el que està en crisi és l’empresa capitalista tradicional d’obtenció, de processament i de distribució de la informació.

Crec que un dels millors mecanismes és el de caràcter cooperatiu, des de molts punts de vista, perquè el periodisme és massa complex de vegades per a fer-ho en sol·litud. Normalment, una persona sola per a treballar a fons un tema necessita gairebé anys per a aprofundir-hi, i mentrestant d’alguna cosa s’ha de viure. En canvi, ara hem tingut un exemple recent molt interessant, molt més interessant que no pas el tema Wikileaks, aquesta posada al descobert de les xarxes de blanqueig de diners que afectaven més de set mil persones de les elits de tot el món a través de paradisos fiscals en unes cent trenta mil empreses pantalla, etc. Tot això s’ha pogut fer a través d’una xarxa de cent-cinquanta periodistes de més de quaranta països amb molts grans mitjans de comunicació involucrats: Washington Post, la BBC, The Guardian, entre d’altres mitjans. Aquest funcionament de professionals competents en l’empara de grans mitjans capaços de treballar en xarxa, a mi em sembla molt interessant.

El professor de periodisme de la UAB opina
que la cooperació entre mitjans beneficiaria
els continguts periodístics i la informació

D’altra banda, això connecta molt amb les propostes cooperatives. Crec que sigui molt interessant de cara al futur poder treballar en xarxa, unes xarxes cada vegada més globals. Per exemple,tu necessites tenir a Catalunya tres mil persones que creguin que la feina que fas tu més la que tu proporciones a través de la teva xarxa de relacions i amics valen un euro. Si tens tres mil persones que et paguen un euro al mes per tenir accés a la informació que tu facilites, tens 3.000 euros al mes, i això et permet sobreviure.

Vostè ha afirmat en alguna ocasió que és necessari desgovernamentalitzar els mitjans públics per tal que no esdevinguin eines per al poder polític. No creu que s’està experimentant un procés invers en tant que s’estan destinant recursos públics a mitjans privats?
Sí, jo crec que la política de la Generalitat respecte dels mitjans públics i dels privats és erràtica i està totalment equivocada. En aquests moments, un dels elements capitals de la societat catalana és la Corporació de Mitjans Audiovisuals i per tant no s’hi hauria de retallar. No es pot tenir la principal empresa audiovisual del país, que és la que arrossega total la indústria audiovisual en una situació en què pràcticament ara no s’estan encarregant sèries noves.

Tresserras, molt crític amb les polítiques de la Generalitat respecte als mitjans de comunicació catalans. || Anna Torres

El lideratge que ara té TV3 està basat en programes que es van fer fa dos o tres anys, però s’està hipotecant el futur. L’audiència de la televisió pública és determinant des del punt de vista del pes de la cultura catalana en el país, hem de pensar que TV3 i Catalunya Ràdio són la única gran empresa de preinscripció de consums culturals que tenim en el canal audiovisual que realment pot contrarestar l’efecte de totes les televisions espanyoles. Per tant, sense TV3, l’assistència al teatre seria d’un 30 o 40% més baixa, perquè a través dels canals espanyols no surt la cartellera de Barcelona, és a dir, per ells el que passa aquí és una cosa absolutament perifèrica. Per tant, no és que perjudicant TV3 perjudiques el mitjà públic o retalles la indústria audiovisual, sinó que a més a més ensorres tota la indústria cultural. L’impacte de TV3 en el conjunt del sistema econòmic català és tan important que és d’un efecte molt superior, de deu vegades, el cost del mitjà de comunicació. Retallar aquests mitjans només pot ser causat perquè s’ignora aquesta realitat, és a dir, que no coneixen exactament com s’ha conformat i com s’ha configurat el país que tenim ara.

“L’impacte de TV3 en el sistema ecnòmic
català és deu vegades superior al seu cost”,
defensa l’ex Conseller del Govern català

Respecte al Grup Godó, és evident que hi ha hagut un tracte de favor de les administracions de CiU durant molt temps perquè l’han considerat el mitjà sobre el que era més fàcil intervenir sense passar pel filtre del Parlament. Aquest Grup ha resolt que hi ha algunes formacions polítiques que el necessiten perquè vagin repartint llenya als partits d’esquerra i pugui anar protegint més o menys els seus. Aleshores, la contrapartida d’això són quantioses subvencions, perquè per exemple La Vanguardia era un gran negoci durant molts anys i ara ha deixat de ser-ho. A la televisió perden bastants diners i qui ha equilibrat comptes finalment ha estat la ràdio, que ara està més enllà de xifres positives. Però en aquests moments, tret d’algun cas puntual com RAC1, la majoria de mitjans de comunicació de Catalunya no són autosuficients i demanden una certa subvenció pública, perquè l’ensorrada del pastís publicitari ha estat espectacular.

Com a exconseller i expert en comunicació, què opina de les retallades que s’estan donant a Catalunya Ràdio i TV3 davant de la subvenció que es va concedir al Grup Godó?
Estan molt malament, molt mal fetes. Crec que plantegen la política de mitjans públics a partir de l’existència d’un pressupost i únicament el que es busca és complir les previsions pressupostàries. No hi ha consciència dels múltiples papers i les múltiples funcions que des de tots els punts de vista fa la Corporació. D’altra banda, en termes de política de recursos humans, si tu tens una empresa tant important com aquesta has de pactar amb els treballadors. En una empresa de comunicació, el més important que té, és el capital humà.

El Govern de CiU justifica les subvencions dient que això fomenta l’espai català de comunicacio. En quina posició queden TV3 i Catalunya Ràdio?
Catalunya necessita uns mitjans públics forts, però també uns mitjans privats forts. Un sistema de comunicació en el que només hi ha mitjans públics és un sistema coix. La única alternativa de TV3 a Catalunya és la televisió de Grup Godó, i això és una anomalia en el sistema audiovisual. La Generalitat ha d’intentar protegir un sector públic fort, proporcionat, que ha de deixar espai de creixement a les empreses privades. Crec que cal ajudar a les empreses privades en caràcter proporcional i en funció de la importància i l’ambició dels seus projectes i de la rendibilitat social. El que no pots fer és despullar els mitjans públics per afavorir els privats. Les subvencions als mitjans privats han de ser públiques, transparents, i ha de quedar clar per a quin concepte i per a quines raons.

Creu que a dia d’avui els professionals de la informació assumeixen una responsabilitat de pluralisme dins els mitjans, sigui quina sigui la seva línia editorial?
Hi ha de tot. De fet, l’autocensura ve de fora però també te la fas una mica a tu mateix. Els periodistes són persones que tenen una visió del món, les seves concepcions i potser la manera més transparent de comportament que poden adoptar és fer evidents aquests condicionants. En aquest país hi ha 200 periodistes que pesen més en l’opinió pública que 130 dels 135 diputats de la cambra catalana. Això també és una anomalia, com també que el Parlament pretengui controlar els mitjans públics, i també que que hi hagi una casta de periodistes que des de la impunitat que influeixen sobre l’opinió pública que no pas els seus representants. Aquí, el mitjà té la temptació d’exercir massa el lideratge polític i des del sistema polític hi ha la temptació de centralitzar els mitjans i de controlar-los. Crec que forma part de la seva anomalia democràtica.

Veu possible que en un futur els mitjans de comunicació estiguin cada vegada més subjectes als interessos político-econòmics?
Això depèn de les persones, igual que amb el tema dels blocs electorals. És un tema de voluntat política. Dins dels informatius, les persones de fora no hi haurien de poder dir res, hauria de dependre dels periodistes i dels criteris informatius. Els criteris de negociació política no haurien d’afectar a la informació.

Creu en la llibertat i en la independència informativa?
Sí que hi crec, però no crec en la neutralitat. És millor mullar-se amb les coses, posar-hi cor, però sempre amb una perspectiva de rigor, amb uns quants escrúpols en ser molt ponderat, però també fer evidents les teves conviccions. Normalment, cada mitjà ha anat prenent unes posicions en la seva trajectòria, generant una comunitat lectora amb qui té un contracte implícit. Millor saber cadascú que porti l’etiqueta de qui és. La transparència és una virtut democràtica i la llibertat no té cap altre límit que el respecte a la veritat i el respecte als altres.

|| Èrica Gálvez i Ester Izquierdo

[vimeo 64987468]

Més informació
Retallades a TV3
Dades del lideratge de RAC1
Els periodistes són contraris als blocs electorals

També et pot interessar…
Arcadi Oliveres: “La Vanguardia sempre ha estat al servei del poder”
Juanjo Caballero: “Tots els mitjans són dependents d’interessos dels editors, dels crèdits i dels anunciants”